Qui té fam, somia coques.

En aquesta era del congelat, qui no té en el cap a sa mare, a sa huela o a un mateix (perdoneu, però no recorde ni a mon pare ni a mon huelo, encara que he de dir en defensa de mon huelo, que ell era el que tornava tots els dies a mijant matí amb el caixó ben ple quan anava amb la mobylette a comprar al mercat) amb el cul de la cassola xafant la bola de massa per a preparar coques o pastissos?

Doncs bé, aquestes pasques, entre paelles, entrepans i 'torraes', he tingut la sort de rememorar aquells moments (no tan llunyans perquè ma mare tots els nadals fa pastissos d'ametla i moniato) gràcies a Rafa, d'origens rotovins, que es va animar a comboiar-nos per disfrutar del plaer de menjar unes coques de dacsa com cal. Amb la paciència que es requereix, va escalfar l'aigua, va afegir la farina, la sal i l'oli. I va remoure fins que allò va agafar la consistència necessària per poder pastar amb les mans. Al moment (ara ve quan em quede bocabadada) Rafa treu aquell aparell tan senzill en apariència i amb aquella fascinant funcionalitat, al qui he vist necessari dedicar-li el seu moment de glòria amb aquest post.

Bones coques! ;)